By my

De vegades és difícil explicar qui ets, però encara ho és més quan has de presentar-te a tu i a la teva feina. Doncs comencem pel principi, el meu nom és Amor Villar, un nom una mica especial, i crec que ha marcat considerablement la meva vida, ja que sempre ha estat un bon punt de partida per començar una conversa amb un desconegut.

Sóc nascuda a Caracas (Veneçuela) vaig arribar a Catalunya quan tenia 5 anys, i des de llavors que visc a Catalunya. Sempre he estat una “nena” que li ha agradat qualsevol disciplina artística, de petita ballava i ho vaig fer fins als 18 anys. Altres de les meves aficions des de ben joveneta ha estat dibuixar i pintar, em passava hores i hores dibuixant a casa meva, intentava copiar tot el que veia amb el màxim de realisme que podia, sempre era el meu repte. Després vaig començar a voler fer coses que eren meves, tenia ganes d’expressar i ensenyar el que jo veia. M’encantava al cole quan tocava dibuix, era on realment em sentia jo, encara que de petita somiava ser astronauta, advocada, ballarina. Sempre somiava com seria de gran i mai havia pensat que seria dissenyadora.

Quan arribava a l’adolescència vaig començar a buscar el meu lloc professional a la vida, una professió que m’agradés i em sentis bé. Estava fent l’E.S.O i cada cop s’apropava més el moment de decidir-se, i tenia moltes opcions però cap que estigués un 100% convençuda, va ser a l’últim moment quan vaig triar el Batxillerat artístic, vaig pensar que sempre se m’havia donat bé el dibuix i la pintura, i m’encantaven els museus, i Dalí, així que perquè no provar-ho?

Així començavar el Batxillerat Artístic on vaig trobar-me a mi, gràcies a professors, companys i amics. Era genial perquè hi havia gent tant o més esbojarrada que jo, i que sempre estàvem pensant que podríem fer diferent, fer escultures de material que trobàvem a les escombraries a l’hora del pati, provar de pintar un mural a una paret, fer el dia de venir disfressats, o amb un mitjó de cada color, decorar la classe de motius nadalencs, sempre volíem anar més enllà, deixar anar volar la imaginació. Vam tocar disciplines com : el volum, la pintura, el mural, la fotografia, el disseny, el teatre, la museologia, la història de l’art, i era genial conèixer totes aquestes variants de l’art, a més tots tenien un lloc dins de cada una d’elles, i ens encantava experimentar i conèixer més i més.

I va arribar el moment de triar la decisió final,  arribava el moment d’anar a la universitat,  era una de les decisions més importants que havia de prendre pel meu futur. Ho tenia clar, però no podia, ni la distancia ni els calers m’ho permetien, i llavors vaig triar estudiar Relacions Públiques i Publicitat, (sempre deien que era molt extravertida), així que vaig pensar que seria bona idea.

Vaig començar i la veritat es que era carrera que m’agradava, era un concepte molt diferent del que esperava.Unes classes, uns professors que van fer despertar moltes curiositats, i obrir-me un ventall de possibilitats. Va ser el moment de veure com estava el món, i cap on volia anar el meu. Vaig viatjar a Los Angeles, vaig passar 3 mesos coneixent i veient coses que em varen obrir els ulls. La companyia de la meva tieta  va ajudar a retrobar el meu camí, vaig tenir temps per pensar , estar sola, i veure cap on volia que seguís la meva vida.

Tornava amb les piles carregades i amb ganes de fer coses, així que vaig començar a fer pràctiques a un lloc on em van donar la possibilitat de poder formar-me en coses que em cridaven l’atenció, i sense cap cost!. Pauntant-me a Photoshop, Dreamweaver, i pensava.” ostres, això és molt guai, i quines coses que es poden fer!”, se’m va obrir un món, i on podia aplicar coses de les que aprenia a la universitat. Tot anava evolucionant, havia de començar a treballar de coses més serioses, ja que des dels 14 anys estava treballant aqui i allà (Botiga de roba, Dj, locutora de ràdio, McDonald’s, Museu Dalí, Casino,..) i de sobte el meu germà em va dir que perquè no anava a treballar amb ell i aplicava els meus coneixements universitaris per ajudar a millorar la seva empresa. Havia de fer de comercial, l’ajudava a fer presentacions, atenció al client, publicitat, previsions de vendes, marketing, i mentre treballava continuava embolicada en el món de l’autodidacta. Al Photoshop, li dedicava hores i hores al dia, buscava coses on aplicar els meus coneixements, i van començar a entrar projectes de publicitat. A més, havia estudiat a una escola privada Aparadorisme, i també aprofitava per fer els aparadors de la botiga, i presentar-me a algun concurs d’aparadorisme (amb algun premi guanyat :) ) i aquestes coses m’il·lusionaven per continuar formant-me,  aprendre coses noves, fent cursets aquí i allà, aparadorisme, photoshop, flash, dreamweaver, un cop començava un coneixement nou, l’ampliava a casa.

Vaig començar a ensenyar els coneixements apresos fent classes, a més anava fent els meus “pinitos” de disseny pel meu germà, i per diferents clients seus, així que anava fent passes cap endavant. Fins que vaig haver de prendre una decisió, i no va ser l’única, vaig decidir fer-me autònoma com a dissenyadora, i a més, dur a terme un somni de la meva vida, obrir una botiga de roba. Seria a més de botiga, el meu estudi de disseny, La veritat tot va començar “viento en popa a toda vela”, amb el recolzament de família i amics. M’ajudaven a tirar aquest projecte tan ambiciós endavant, i estaré eternament agraïda a ells, per sempre estar al meu costat, i ajudar-me a tirar de la corda d’un vaixell tan gran.

Cada cop tenia més classes, més clients de dissenys que arribaven del boca a boca, també em va ajudar la botiga a fer conèixer els meus coneixements com a dissenyadora. Exercia d’ aparadorista,de personal shoper gràcies a la meva passió per la moda, una moda alternativa amb estil propi ( uf! com recordo els dies de talonets cada dia, maquillatge, combinació de bossa amb sabates, complements). Però el 2008 va arribar dur, portava un any amb la botiga i les coses començaven a decaure, i pitjor el 2009, intentava aguantar el vaixell de somnis i il·lusions, invertint tot el que guanyava per un costat el ficava a l’altre ( gran error, ho sé!). Però la il·lusió la tenia, i no volia deixar perdre l’oportunitat, i continuava treballant, fent classes, formant-me aquí i allà, i amb els clients de disseny que continuaven creixent, i això em motivava per formar-me i aprendre més i més.

Però va arribar el dia de prendre una dura decisió, tancar la botiga i continuar el meu camí. i aquí estic!!, intentant explicar com va arribar el disseny a la meva vida, i ara ja porto des del 2007 exercint com a dissenyadora, aparadorista, relacions públiques, faig els meus “pinitos”  com amant de la fotografia, també he començat amb la programació web, edició de vídeo, i ara a sobre han arribat a la meva vida les manualitats, des de fa 3 anys, i gràcies a una gran amiga, al món de l’scrapbooking, del quel ara  sóc tallerista.

Haig d’agrair a tanta gent que ha confiat en mi i a la meva feina, que m’ha obert portes per donar a conèixer el meu treball, i que any rere any m’han encarregat treballsi. Clients que ja són amics i que han cregut en mi, confiat cegament i m’han recomanat a altres persones, realment sóc on sóc gràcies a totes les persones que m’han recolzat i acompanyat en aquest camí ple de creativitat, energia i il·lusió.